Un dilluns de febrer, Alexandra, una cambrera d’una cafeteria de la platja del Postiguet, es dirigeix al treball consirosa pel canvi de comportament del seu marit. Com qualsevol altre dia, ha d’atendre una sèrie de clients, habituals i no habituals, que hi conflueixen i que presenten problemàtiques diferents. Aquella nit tots viuran uns esdeveniments històrics aterridors, el colp d’estat del 23 de febrer de 1981. Aquest fet els portara a reviure moments crucials del passat i reflexionar respecte la pròpia vida. (Text procedent de https://neopatria.es/cataleg/llibre/un-dilluns-de-febrer/)

Podeu consultar la ressenya de Caterina Martínez de Dios en https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/84723/un-dilluns-de-febrer-de-lola-ivorra-maestre

Dissabte, 25 de novembre, celebrem una nova sessió del nostre club de lectura, com sempre, a les 19.00 h, a la Llibreria Pynchon&Co. d’Alacant. Aquesta vegada ens hem decantat per un clàssic: Solitud de Caterina Albert.

Caterina Albert (l’Escala, Alt Empordà, 1869-1966). Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta, amb la seva obra enceta la tradició literària catalana escrita per dones, encara que, com altres escriptores europees de l’època, es veu forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí de Víctor Català.

Tot i que pretén dedicar-se al teatre, arran de l’escàndol produït pel monòleg La infanticida, guardonat als Jocs Florals d’Olot el 1898, es decanta a escriure narrativa breu i, en menor mesura, novel·la, gèneres en els quals obté un reconeixement immediat i que han marcat decisivament l’evolució de la narrativa catalana del segle XX. Cal destacar especialment la influència sobre les escriptores que, de Rodoreda fins a l’estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible.

Coincidint amb el Modernisme, es dona a conèixer amb Drames rurals (1902), títol que donà nom al gènere, al qual seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. En els tres reculls analitza la situació de la dona en la societat de l’època, les relacions de parella i el treball, sobretot en l’escenari del camp, i n’ofereix una imatge molt negativa, plena de violència i crueltat, que contravé els models idíl·lics heretats del segle XIX. La Mila, la protagonista de Solitud, s’hi revolta i amb un gest plenament simbòlic, abandona casa i marit per començar una nova vida.

Després d’un període de silenci, coincidint amb el Noucentisme, Caterina Albert continua la seva obra, assaja noves formes en la novel·la Un film (3.000 metres) (1926), amb tècniques procedents del cinema, i publica altres volums de contes: La mare Balena (1920) i, posteriorment, Contrallums (1930), que contenen alguns dels millors relats. Ja en la immediata postguerra, deixa sentir la seva veu aguda adaptant els relats a la nova societat sorgida dels anys trenta, i dona a conèixer els reculls Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). També publica Mosaic (III) (1946), volum d’articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d’afrontar com a escriptora.

Documentació: Xavier Gual.
Pàgina actualitzada per Xulio Ricardo Trigo, Lluïsa Julià i Nausica Solà.
Fotografies: Arxiu-Museu Clos del Pastor, l’Escala.

Informació procendent de la pàgina oficial de l’AELC: https://www.escriptors.cat/autors/albertc