Recomanacions
Club de Lectura de juny: 42 voreres de Virginia Rodríguez Herrero
Tanquem el curs acadèmic amb un llibre divers! Virginia Rodríguez ens obri el cor i els ulls a la diversitat afectivosexual.
«I si escric un relat nou cada setmana?» Aquest va ser l’inici: col·laborar amb un amic en el seu programa de ràdio. Les setmanes passaven, els relats anaven creixent, i el que comença com un joc es converteix en tot un repte. Quaranta-dues setmanes… i quaranta-dos relats: 42 voreres diverses.
Aquest llibre naix de la il·lusió per compartir i de la passió per l’escriptura. I creix alimentat sobretot per la convicció que ser persones diverses, amb formes diverses d’amar, d’expressar-nos, de sentir i mirar, és una de les grans riqueses de l’ésser humà.
(Font de la informació: web de Publicacions de la UA.: https://publicaciones.ua.es/ca/libro/42-voreres-+-la-acera-de-enfrente_129797/)
Dissabte 25 de juny
19:00 h
Llibreria Pynchon & Co. (Carrer Segura, 22. Alacant)
COMPTAREM AMB LA PRESÈNCIA DE L’AUTORA
Recomanació de la setmana: “Les dones Fortes” Maria Lacueva
Fortalesa femenina
Maria Lacueva Lorenz: Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme. Institució Alfons El Magnànim. València 2019. 365 pàgines.
Maria Lacueva Lorenz (València, 1980), doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura i Llicenciada en Filologia Catalana, ha publicat diversos estudis sobre les escriptores valencianes des de la postguerra a l’actualitat i ha treballat també sobre la construcció de les genealogies femenines literàries. La seua investigació ha estat premiada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Coral El Micalet. Com a investigadora, i també com a professora, la seua activitat principal s’ha desenvolupat a les universitats de Heidelberg, Mannheim i Saarbrücken.
El seu interès per la història de la literatura d’autora sobretot a les comarques valencianes, on ha romàs pràcticament ignorada pels estudis crítics tradicionals, es manifesta ara en Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme, publicada per la institució Alfons el Magnànim, en la qual ofereix una aproximació tant qualitativa com quantitativa a la producció d’escriptores valencianes feta durant el franquisme. El corpus sobre el que se centra l’estudi és bàsicament l’obra narrativa de les autores, tant la publicada com la inèdita. Així, el treball, amb un pròleg de Josep Ballester, s’estructura en cinc parts: en la primera, Lacueva analitza l’atenció que s’ha atorgat a les autores estudiades i a la seua producció en les obres de referència de la crítica i la historiografia catalanes en el context dels conceptes de “Femenine, Feminist i Female” proposats per Elaine Showalter.
En el segon i tercer capítols, l’autora fa una anàlisi dels aspectes formals, estructurals i dels continguts de tota l’obra literària de Beatriu Civera i de l’única novel·la en català que va escriure Maria Beneyto, La dona forta, al qual ret homenatge en el mateix títol del llibre que ens ocupa. El quart capítol el dedica a l’estudi de la narrativa de Carmelina Sánchez-Cutillas, centrat sobretot en Matèria de Bretanya, i finalment, en el cinquè capítol ofereix una catalogació sistematitzada de la producció literària d’aquestes autores i de la repercussió crítica que va tenir en el moment de ser publicada i també posteriorment. Tot plegat, Maria Lacueva ens proposa una reflexió sobre la invisibilitat de la dona en la literatura de postguerra tant des del punt de vista de la problemàtica de la professionalització dels escriptors, especialment de les escriptores, con des de la perspectiva de la manca generalitzada de monogràfics sobre la literatura d’autora a les comarques valencianes.
Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme és en definitiva un estudi que reconeix amb justícia l’esforç i el treball de les escriptores valencianes a l’hora de construir tot un gènere a partir del no-res i de reivindicar de manera compromesa la professionalització de la literatura, malgrat que la recepció crítica no n’haja reconegut la vàlua i hagen passat pràcticament desapercebudes dins del cànon literari. Un estudi, doncs que contribueix contundentment a la reelaboració literària de les problemàtiques que afectaven directament les nostres autores, per dones i per valencianes.
Femenina mirada
Roger Bastida: La mirada de la sargantana. Columna. Barcelona: 2017. 299 pàgines. 18 €
Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990), llicenciat en Història de l’Art, Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i en Formació del Professorat i especialista en Modernisme i Noucentisme, s’estrena en el món de la literatura amb la novel·la La mirada de la sargantana en la qual ficciona la història d’amor entre Ramon Casas i Júlia Peraire, la que fou musa del Modernisme, encara a hores d’ara poc reconeguda. El fet cert és que se sap que Ramon Casas va pintar en 120 ocasions la que fou la seua amant des del 1905 i la seua esposa a partir del 1922, malgrat les pressions familiars i el rebuig de la societat catalana. Tant és així que podem contemplar la bellíssima mirada de Júlia en alguns dels museus més importants d’Europa, com aquell oli titulat precisament Julia del Museu Thyssen-Bornemisza i altres que omplin les parets, per exemple, del Cercle del Liceu.
Tot i així, la que fou venedora de loteria, segons algunes fonts, o florista, segons unes altres, mai no va estar reconeguda en justa mesura ni per la societat benestant barcelonina ni, segurament, per la crítica d’art en general. En aquesta primera novel·la en què recrea la seua figura i la relació que va tindre amb Ramon Casas, Bastida, mitjançant una gran tasca de documentació, observació i filigrana literària, rescabala la imatge de qui fou model i esposa del pintor més reconegut del Modernisme català: la dona que va posar per a ell, la que el va cuidar i acompanyar fins als últims dies de la seua vida, la que es va negar a vendre ni un sol llenç després de la mort del marit i a fer negoci amb la seua obra. I ho fa mitjançant un erotisme delicat, elegant i subtil, a penes insinuat.
En La mirada de la sargantana, Roger Bastida mostra, a més a més, la part més humana tant del pintor com de la model i d’altres personatges coneguts de l’època com ara Santiago Rusiñol o Miquel Utrillo, Joaquim Mir o Pere Romeu. Amb un llenguatge fresc, de diàlegs àgils en estil reportat ens trasllada de manera magistral a la Barcelona dels Quatre Gats i al París de principis de segle; i ho fa amb una encertada combinació de registres en el que pesa el col·loquial en la veu dels personatges i un depurat català estàndard delicadament ornamentat amb un estil farcit d’adjectius i d’imatges preciosistes en la veu del narrador. En aquest sentit cal destacar també el fet que l’autor té una gran cura de tots els detalls en descripció d’espais i paisatges, de caracterització dels personatges, de formes de vestir i de comportar-se, de costums socials, de colors, de teles i textures, de vellut, seda i organdí, de menjars, d’olors i de sabors de nata i neula, de cafè i de la millor xocolata.
De fet no aniríem molt errats si afirmàrem que La mirada de la sargantana és com un gran quadre del millor Casas, una novel·la que es pot veure com una immensa i acolorida postal del Modernisme més resplendent i exuberant. Una magnífica imatge modernista d’estètica bellíssima i ben preciosista en la qual prenen protagonisme les grans senyores enguantades i enjoiades, les plomes, els barrets, les boàs, el teatre i l’òpera, les tertúlies de cafè, els grans artistes de principis de segle i les seues millors obres. Sens dubte, un llibre ben documentat i treballat al detall, un debut literari admirable.
El Món per un forat: Literatura Infantil i Juvenil al País Valencià
Pecats literaris
Carles Castell: Set pecats. Edicions del Bullent. Picanya: 2018. 184 pàgines. 16 €
Carles Castell (Reus, 1962), conrea el relat breu des que l’any 2008 es donara a conèixer amb el recull de contes satírics “I..” amb el qual va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safons de Granollers i que obrí el camí a altres reculls individuals i col·lectius i guardons com ara el Premi llavor de lletres (2011), el Premi Vent de Port (2012 i 2016) o els Premis Literaris Ciutat de Tarragona (2012 i 2013), entre altres. –el 2014 publicà el seu segon llibre de relats, Relacions molt relatives, i aquest 2018 ix a la llum de la mà d’Edicions del Bullent, Set pecats, amb el qual obtingué el Premi Soler i Estruch de narrativa curta en el 61é Certamen Literari Castellum Ripae l’any 2017.
En aquest volum l’autor parla de la supèrbia, la gola, la ira, la peresa, la luxúria, l’avarícia i l’enveja, i ho fa a través del protagonista, que en cadascuna de les set històries és un escriptor o escriptora que, en el conreu de la seua professió, es veu abocat a cometre un dels pecats capitals. L’escriptor es mostra com una figura calidoscòpica, plena de llums i d’ombres, però en el fons només és una excusa per posar al descobert la debilitat humana en general, febleses que en definitiva tots compartim amb els personatges d’aquest recull. Així, trobem una exitosa escriptora que viu aïllada en un paradís propi, envoltada de luxes i d’una natura perfectament controlada, en el qual no permet l’entrada de cap intrús; un crític gastronòmic afectat per una malaltia que li ha fet perdre el sentit del gust i que redacta les seues crítiques a cop de falsedats, cada vegada més cruels; dos escriptors enfrontats per l’enveja mútua; una autora dolorosament i paradoxal enfrontada amb les paraules; una escriptora cegada pel desig d’èxit fins a límits insospitats o una Lolita enamorada de la pròpia literatura. Una galeria de personatges, en fi, als quals no els tremola la mà ni la veu a l’hora de mentir, posar en evidència les pròpies misèries i les alienes, trair i, fins i tot, matar.
Llibres dins de llibres, crítica als crítics literaris, als premis, al món editorial, referències literàries constants (fins i tot en el mateix disseny de la portada del llibre en el qual destaca un corb que ens remet inevitablement a Poe i, potser al Jardí de les Delícies), la literatura com a palimpsest, com a repte, reflexions sobre el fet literari des del punt de vista de la creació i també des del de la recepció estableixen una íntima complicitat entre el narrador i el lector, que en ocasions se sorprendrà a ell mateix rient de misèries humanes en les quals ens podríem identificar perfectament qualsevol de nosaltres, sobretot els que vivim amb una certa intensitat el món del llibres. En aquest sentit és interessant remarcar que en cap moment el pecat és castigat. Lluny de judicis de valors i de lliçons morals, Castell aposta perquè els pecadors se n’isquen amb la seua impunement, perquè com diu Goethe, citat en la primera pàgina del llibre, en el fons “els pecats escriuen la història, el bé és silenciós”. Així, l’humor, la ironia i la senzillesa del llenguatge fan de Set pecats una lectura amena i alhora engrescadora, una invitació al divertiment i a la reflexió i, potser per a alguns, un convit a l’examen de consciència i a l’acte de contrició.