Institucional

ENTREVISTA A LA DOCTORA SANDRA MONTSERRAT, PROFESSORA DE LA UA I NOVA MEMBRE DE L’IEC

Llicenciada en filologia catalana per la Universitat d’Alacant (UA) i en lingüística general per la Universitat de Barcelona. Doctorada en filologia catalana a la UA, on és professora titular des del 2008. Com a investigadora, ha participat en diversos projectes sobre semàntica diacrònica, lingüística de corpus, lexicografia, elaboració de diccionaris per a programes de traducció automàtica i didàctica de la llengua, entre d’altres. . L’any 2005 va rebre el Premi Marià Aguiló de l’IEC pel treball Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XVI). Una aproximació segons la semàntica diacrònica cognitiva

  1. Un currículum ben extens per a una persona tan jove. Ens pot explicar d’on ve el seu interès per la lexicografia i la semàntica?

Sempre m’han apassionat les paraules: les estime sense treva. I la lexicografia i la semàntica són l’estudi de la vida de les paraules. Resseguir com naix un mot, com canvia de sentit, com es desplega o com desapareix és una aventura com la d’Indiana Jones a la recerca del Sant Greal, si em permets la comparació cinematogràfica. Després, durant la carrera, al Departament de Filologia Catalana de la UA, em fa classe Josep Martines, sens dubte el millor especialista en aquestes disciplines: el cap i el cor et bateguen alhora quan parla de llengua. No es pot tenir més sort a la vida.

  1. Com s’enfronta a la combinació de la docència amb la seua tasca investigadora?

Com m’hi he enfrontat sempre. La Universitat exigeix aquesta mateixa combinació. La docència és un luxe, una experiència de consciència col·lectiva, sobretot quan fas classe sobre una llengua maltractada com la nostra: aconseguir despertar l’interés (i l’amor) en l’alumnat sobre allò que és propi és una experiència que va directament al cor. Hi ha poques professions que et permeten sentir tant. La investigació és una altra cosa: és la solitud, ets tu davant del misteri, l’esforç sense horari, la faena infinita… La investigació és un gran sacrifici, però té una gran recompensa: experimentar la descoberta. Hi ha poques sensacions que et connecten tant amb la nostra part més humana, en el sentit d’éssers amb raonament.

  1. La seua condició de dona dificulta o ha dificultat d’alguna manera el seu treball d’investigació?

Malauradament, he de dir que sí. Abans no ho expressava perquè ho sentia com la cançó de l’enfadós, perquè veia dones investigadores amb fills i filles que ho duien tot avant i pensava, però com s’ho fan? És que no estic feta de bona pasta jo o què? Però, després, en la intimitat saps els sacrificis i les renúncies que fan totes sense excepció. Ara em permet dir-ho sempre que m’ho pregunten, sense embuts. Jo he notat la dificultat de ser dona investigadora tan bon punt com he sigut mare. Podria explicar-te tantes coses… Però ho centraré en el fet que almenys durant els cinc primers anys la possibilitat de concentració no existeix. Ja ho deia Virginia Woolf respecte de les escriptores. Amb la investigació és exactament igual. La investigació necessita silenci, espai propi. I, encara que les nostres parelles ho entenguen, i s’hi esforcen, a la pràctica el xiquet és encara de la mare. Cal que s’hi esforcen encara més perquè les dones puguem investigar durant la maternitat: els falta rodatge a ells també. Tot arribarà, espere. Pel que fa al món universitari, doncs, bo, posar l’excusa “és que estic criant” no és massa popular, sincerament, encara que segurament els estic assegurant la pensió, he he he.

També és membre, entre d’altres, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Junta Directiva de la Unitat per a l’Educació Multilingüe, el grup de recerca ISIC-IVITRA (Institut Virtual Internacional de Traducció).

  1. Com veieu des del punt de vista de l’Educació, la situació lingüística al País Valencià?

Complicada però amb esperança sempre. No descobrisc res si dic això. L’atac al mestre o a la mestra és la darrera fase del desprestigi de l’educació pública. I l’educació pública és el lloc on les minories es prestigien, es fan normals, on s’ensenya les majories a tenir-ne cura. On es demostra que tothom i totes les llengües tenim cabuda al món; valors i coneixements que, en definitiva, ens fan millors persones. I és el professorat el que aconsegueix tot això i ara els sectors més radicals els ataquen perquè saben que ensenyar drets humans és perillós, fa persones lliures. Tot i això, trobe que els professors i les professores es fan grans en aquestes circumstàncies i aconseguiran girar la truita. Només cal que les institucions públiques -la política- els faça costat sempre. Això ja és una altra història: hi manca valentia. Però fer política és també complex, certament.

  1. Quin paper tenen les universitats i l’escola en general en el redreçament de l’ús social de la llengua?

Un paper fonamental, per això que et deia adés. La universitat pública i l’escola pública forma persones que han de ser respectuoses amb les minories en la teoria i en la pràctica diària. Però no tot pot recaure sobre el professorat, és clar. L’escola necessita el suport de tots i de totes: és l’eix fonamental, sí, però cal tenir-ne la màxima cura. Als professionals de l’ensenyament, de tots els nivells educatius, els haurien de dur en safata de plata. Al professorat de valencià, a més, se’ls hi hauria d’afegir catifa roja.

D’altra banda, l’ús es fomenta a través dels mitjans de comunicació, també. Un altre sector maltractat.

  1. Quines penseu que haurien de ser les línies d’actuació d’institucions acadèmiques i científiques com, per exemple L’Institut de Cultura Juan Gil Albert o la mateixa Delegació d’Alacant de l’IEC perquè el valencià tinga una major presència social?

És una pregunta difícil per a mi, mai he tingut diners a l’abast per a poder gestionar actuacions d’aquest tipus. Però imagine que han d’anar en la direcció de fomentar el vincle entre tots els actors que tenen responsabilitat en això. Vull dir que cal projectes en què universitat, escola i mitjans de comunicació vagen de la mà, per exemple, perquè a voltes són mons diferents. I és tan necessària la reflexió teòrica com la pràctica, però han d’estar unides, vull dir, en les propostes per a promocionar l’ús social de la llengua cal tenir a l’abast la millor reflexió prèvia, per poder fer la millor aposta pràctica. I originalitat i creativitat. Perquè cal crear associacions cognitives positives i modernes amb la llengua. És a dir que qui s’hi vulga adherir, ha de trobar-hi una experiència positiva. Per això hi ha tanta gent neoparlant que entra a la llengua a partir de la música en valencià, de les muixerangues, dels dibuixos… En tot això, el valencià va lligat a un marc positiu. Primer ve l’amor per aqueixa activitat, després l’amor per la llengua és ja com una conseqüència natural. Si no, no es podria entendre com tenim tant d’alumnat castellanoparlant de casa (valencianoparlant pràctic ja) que estudia Filologia Catalana o que aposta per ser mestre en valencià.

A més a més formeu part de l’associació El Tempir d’Elx, que per cert, el 2019 va rebre la Creu de Sant Jordi…

  1. Quina opinió teniu sobre les darreres Sentències del Tribunal Suprem arran de les comunicacions administratives entre els territoris de parla catalana?

Em sembla que no tenen cap efecte, segons vaig llegir ahir i que els territoris es podran continuar comunicant en català. Però, en canvi sí que té conseqüències greus sobre l’ús preferent del valencià aprovat per la Generalitat Valenciana, entre d’altres coses. A la fi, doncs, no garanteix els drets d’una llengua minoritzada que necessita un tractament especial (que significa donar-li més oportunitats, més amor…). Hem de competir al mateix nivell que el castellà i ja t’apanyaràs.

  1. A nivell cívic hi ha diverses associacions al Sud com La Cívica-EV, ACPV, La Muixeranga d’Alacant o el Casal Tio Cuc, creu que la seua tasca afermarà l’ús de la llengua a les comarques del Sud o creieu que el retrocés és imparable?

Si el valencià encara té el prestigi i l’ús social que té és, en bona mesura, per aquestes associacions. El teixit associatiu del País Valencià és absolutament admirable. Digne d’estudi, dirà jo. Quan els governs no tenien cura de la llengua (i n’hem tingut uns quants d’aquests tipus de governs) van ser les associacions les que van mantindré viva la llengua. Com no hi hem de confiar ara? Jo hi confie totalment, per això en forme part activament. El millor de tot és que totes aquestes associacions estan formades per gent major i gent jove que treballa conjuntament. Això no té preu. I no hi ha cap retrocés imparable. El País Valencià és un poble valent i en moviment.

 

 

Moltes gràcies i molt enhorabona!

LA DOCTORA SANDRA MONTSERRAT, DE LA UA NOVA MEMBRE DE L’IEC

L’Institut d’Estudis Catalans incorpora quatre nous membres numeraris adscrits a la Secció Filològica

El Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va acordar en el ple del mes de juny incorporar quatre nous membres numeraris adscrits a la Secció Filològica. Es tracta de Sandra Montserrat, doctora en filologia catalana; Vicent Partal, llicenciat en magisteri; Enric Ribes, doctor en filologia catalana, i Sebastià Alzamora, llicenciat en filologia catalana.

Sandra Montserrat és llicenciada en filologia catalana per la Universitat d’Alacant (UA) i en lingüística general per la Universitat de Barcelona. Es doctorà en filologia catalana a la UA, on és professora titular des del 2008. També ha dirigit i impartit cursos d’estiu per a professorat de secundària, així com cursos externs regulars a la UA, a la Universitat Albert Ludwig de Friburg (Alemanya) i a la Universitat de Szeged (Hongria). És especialista en lèxic, tant des del vessant teòric com de l’aplicat, i la seva recerca s’ha centrat en la semàntica lèxica, fonamentalment des d’una perspectiva diacrònica i en el marc de la lingüística cognitiva i per a l’estudi del canvi lèxic. Com a investigadora, ha participat en diversos projectes sobre semàntica diacrònica, lingüística de corpus, lexicografia, elaboració de diccionaris per a programes de traducció automàtica i didàctica de la llengua, entre d’altres. Cal destacar que és coautora d’un bon nombre de diccionaris —històrics, prescriptius, fraseològics i escolars— i que ha col·laborat amb equips encarregats de l’elaboració i la gestió de corpus digitals, com el CICA i el CIGCA, de llengua antiga i moderna, respectivament, i el Corpus Parlars, de llengua actual. Participa en el projecte de la guia d’usos lèxics de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i forma part del grup d’investigació de la UA Frasytram, que elabora el diccionari electrònic d’expressions fixes multilingüe. Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades de l’àmbit de la lingüística i ha presentat ponències en diverses activitats acadèmiques, tant nacionals com internacionals. És membre, entre d’altres, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Junta Directiva de la Unitat per a l’Educació Multilingüe, el grup de recerca ISIC-IVITRA (Institut Virtual Internacional de Traducció), l’associació El Tempir i la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC. L’any 2005 va rebre el Premi Marià Aguiló de l’IEC pel treball Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XVI). Una aproximació segons la semàntica diacrònica cognitiva.

Vicent Partal és llicenciat en magisteri per la Universitat de València i va exercir de mestre durant dos anys (1982-1984). La seva trajectòria dins el periodisme va començar el 1984, com a redactor del setmanari El Temps, i va continuar amb col·laboracions en diferents mitjans i gèneres fins a l’any 1995, quan fundà VilaWeb, el primer diari digital en català. La funció vertebradora i integradora de VilaWeb mitjançant un periodisme plural, rigorós, independent i en obert és un reflex de l’activisme del seu fundador en favor de la llengua i la cultura catalanes i la vindicació d’un espai de comunicació compartit entre tot el territori de parla catalana. El model i la trajectòria del diari que fundà, referència de la difusió de la llengua i la cultura catalanes dins i fora dels Països Catalans, han estat objecte de diversos treballs acadèmics —entre els quals una tesi doctoral— en universitats tant catalanes com de l’Estat espanyol. A més de dirigir VilaWeb i d’escriure-hi un article editorial diari, col·labora en diversos mitjans de comunicació i universitats dels Països Catalans. És autor d’un bon nombre de llibres, com ara Llibreta de Pequín (2009), A un pam de la independència (2013) o Nou homenatge a Catalunya (2015); ha participat com a coautor en altres obres i n’ha prologat una vintena. Així mateix, ha impartit ponències sobre periodisme i noves tecnologies en més d’una quarantena de congressos i jornades nacionals i internacionals. És impulsor de la Fundació.cat, del patronat de la qual formà part durant sis anys (2004-2010), i és membre de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya (2005-2014) i del Parlament Europeu de la Cultura (des del 2015), entre altres institucions. A més, és el president del Centre Europeu de Periodisme (des del 2016). Cal destacar que ha rebut una vintena de premis i reconeixements, entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona (1999); el Premi Pompeu Fabra a la difusió de la llengua catalana (2008), atorgat per la Generalitat de Catalunya; el Premi Òmnium de Comunicació (2008); el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a la difusió (2018), i el Premi al Referent E Tech 2019, de l’Associació d’Empreses de Noves Tecnologies de Girona, per la seva trajectòria i el seu paper com a pioner del periodisme digital als Països Catalans.

Enric Ribes es doctorà en filologia catalana per la Universitat de València. Al llarg de la seva trajectòria ha desenvolupat una intensa activitat docent; ha estat professor numerari de llengua i literatura catalanes en diversos instituts d’ensenyament secundari, consultor dels estudis de filologia catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (2005-2013) i professor associat de gramàtica catalana i de sociolingüística a la Universitat de les Illes Balears. També ha impartit cursos de català per a adults. Les seves publicacions se centren en l’estudi del lèxic i la toponímia. El treball més extens i documentat sobre lèxic que ha dut a terme és Aportació pitiüsa al ‘Diccionari català-valencià-balear’ (1991). Pel que fa a la toponímia, aspecte a què dedica la màxima atenció a partir del 1990, cal destacar les obres Noms de lloc (1992), La toponímia de la costa de Sant Joan de Labritja (1993), La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany (1995), Llengua i terra unides (2004), La supervivència de la toponímia precatalana d’Eivissa i Formentera i l’‘Onomasticon Cataloniae’ (2005) i La toponímia costanera del municipi d’Eivissa (2006) i, en especial, la seva intervenció en la normalització de la toponímia, com a representant de les Pitiüses, en l’elaboració del Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears, dirigit per Joan Miralles. Entre 1993 i 2009, va participar com a investigador en diversos treballs de recerca sobre la toponímia de les illes Pitiüses, i n’ha dirigit un, Microtoponímia de la venda de sa Cala (Formentera). És autor de nombrosos articles, ponències i recensions entorn del lèxic i la toponímia d’Eivissa i Formentera, i també d’alguns llibres de narrativa, entre els quals destaquen les novel·les Solcar un mar de foc (1990) i Pecat de titelles (1997). Ha estat membre corresponent de la Secció Filològica (2006-2020); és membre de la Comissió d’Onomàstica de la mateixa Secció (des del 2015), i és vocal de la Societat d’Onomàstica, entitat adherida a l’IEC.

Sebastià Alzamora és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears, és poeta, assagista, novel·lista, periodista i crític literari. També ha fet tasques de gestió cultural, tant a l’Administració pública —va ser delegat de l’Àrea del Llibre de la Generalitat de Catalunya (2000-2003) i director de la revista Cultura (2007-2011)— com al sector privat ―a Edicions Destino, com a editor en llengua catalana (1998-2000), i a l’Editorial Moll, on va ocupar el càrrec de director literari. Així mateix, ha participat com a divulgador cultural a TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i IB3, entre altres mitjans de comunicació dels Països Catalans. Com a periodista, ha col·laborat amb els diaris AvuiPúblicoDiari de Balears i Diario de Mallorca, i també amb Ara i Ara Balears, en els quals escriu articles d’opinió des de 2010 i 2013, respectivament. De la seva faceta com a crític literari, cal destacar els comentaris i les ressenyes publicats a revistes com El Mirall, LlucSerra d’Or o Catalan Writing. Com a escriptor, ha conreat la poesia i la narrativa. Pel que fa a la seva producció literària, amb més d’una quinzena de títols —molts dels quals traduïts a altres llengües, com el castellà, l’italià, l’anglès, el francès o el danès—, la primera obra publicada fou el poemari Rafel (1994), guardonat el 1993 amb el Premi Salvador Espriu per a poetes joves. A més, ha rebut altres premis, entre els quals el Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear (1996), en reconeixement de la seva tasca per la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears; el Premi Documenta (1998), per L’extinció; el Premi Sant Jordi de Novel·la (2011), per Crim de sang, i el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia (2019), per La netedatL

L’IEC, CENT TRETZE ANYS.

(La Delegació d’Alacant de l’IEC es va inaugurar el 5 de novembre del 2005, sota la direcció del doctor Brauli Montoya. Actualment el delegat del president a Alacant és el doctor Vicent Martines)

El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, amb un dictamen signat pel president Enric Prat de la Riba, creava «un nou centre que podrà anomenar-se Institut d’Estudis Catalans». El seu Reglament interior fou aprovat per la Diputació el 31 de juliol de 1907.

No havia de ser una entitat primordialment honorífica com les antigues acadèmies, sinó un nucli organitzador de la recerca que havia de transformar la tasca individual en una empresa col·lectiva. Es tractava de la primera institucionalització amb suport públic del moviment que havien iniciat els literats de la Renaixença en convertir la llengua popular en llengua moderna de cultura que havien complementat els centres excursionistes amb el coneixement dels monuments, del folklore, de la geografia i del patrimoni natural de Catalunya. Es tractava d’assolir un primer estadi de professionalització i de projectar internacionalment la comunitat científica catalana com a tal, de convertir la cultura catalana en una cultura nacional normal equiparable a les altres europees.

L’Institut s’instal·là al segon pis del Palau de la Generalitat, en unes dependències que acabava d’abandonar l’Audiència Provincial de Barcelona, que s’havia traslladat al Palau de Justícia, al passeig de Sant Joan. L’Institut tenia entrada pròpia pel carrer del Bisbe. De seguida establí una relació d’intercanvi de publicacions amb cent quinze institucions acadèmiques i universitàries d’arreu del món, i immediatament es començà a formar una biblioteca amb adquisicions i donacions de fons importants.

 

Albert Balcells i González
«Cent anys d’història de l’Institut d’Estudis Catalans»,
IEC, l’Institut d’Estudis Catalans. 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans

DECLARACIÓ DE L’IEC ARRAN DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 634/2020 SOBRE ELS USOS INSTITUCIONALS I ADMINISTRATIUS DE LES LLENGÜES OFICIALS.

16/06/2020
«Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans arran de la Sentència del Tribunal Suprem 634/2020, sobre els usos institucionals i administratius de les llengües oficials»

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), com a acadèmia de la llengua catalana, en relació amb la recent Sentència 634/2020, del 2 de juny, del Tribunal Suprem espanyol, que ratifica una sentència anterior del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, i que obliga l’Administració valenciana a comunicar-se amb la catalana en castellà i, de facto, obligaria les administracions balear, catalana i valenciana a comunicar-se entre elles en castellà, acorda de fer públiques les consideracions següents:

1) Sobre la unitat de la llengua
Són nombroses les declaracions de l’IEC en el sentit que el valencià i el català són la mateixa llengua, com així ho reconeixen explícitament la comunitat científica internacional i també el Tribunal Constitucional espanyol en diferents sentències.
2) Sobre la ignorància de la unitat de la llengua per part del Tribunal Suprem
La justícia, per a ser-ho, no pot ser ni il·lògica, ni acientífica, ni incomprensible per als ciutadans. Una sentència que va contra tota evidència i que, a més, en fer-ho no aporta cap benefici per a ningú, resulta d’una opacitat absoluta, degrada greument la credibilitat del sistema i esdevé, finalment, injusta. De la mateixa manera que ningú no podria entendre, fos quin fos el context legal, que les relacions bilaterals entre, per exemple, Espanya i l’Argentina es fessin en qualsevol altra llengua que no fos la castellana (es digui castellà espanyol, i sigui en el context internacional que sigui), impedir les relacions entre administracions territorials en la llengua pròpia que comparteixen no és ni just, ni pràctic ni segurament factible.
Allò que aquesta Sentència demostra és una animadversió ancestral, per part d’alguna de les més altes institucions estatals, contra la llengua compartida per, almenys, una quarta part de la població del Regne d’Espanya i, per extensió, contra les altres llengües de l’Estat parlades per més d’un terç del total dels seus ciutadans. Ultra la vulneració de drets que això comporta, sembla que no s’entén que les llengües no són solament propietat dels seus parlants, sinó de tota la ciutadania —espanyola, europea o del món sencer—, com ho són el patrimoni artístic i el natural. I que això, per damunt de prejudicis ideològics, comporta l’obligació de conservar-les, protegir-les i fomentar-les. I que no fer-ho així és una greu demostració, en el millor dels casos, de desconeixement i d’incultura, i, en el pitjor dels escenaris, d’un mal procedir impropi de qui té l’obligació d’impartir justícia.
3) Sobre els aspectes jurídics de la Sentència
La tesi de la Sentència del Tribunal Suprem és una interpretació restrictiva de les competències de la Generalitat Valenciana, ja que diu que la competència en llengua no habilita per a determinar els efectes jurídics que han de tenir validesa fora de la comunitat autònoma. Si fos així, de manera lògica i conseqüent la Sentència hauria declarat inconstitucional tot l’article, però deixa vigent la primera part, on es diu que els documents adreçats fora de la comunitat autònoma s’han de redactar en castellà i valencià, i elimina el fet que es pugui fer només en valencià quan s’adrecin a una comunitat autònoma del mateix àmbit lingüístic. La voluntat del Tribunal Suprem és deixar condicionada la Generalitat, en tots els casos, a redactar sempre els documents en les dues llengües, i per tant a considerar el valencià com una llengua subsidiària que no té plens efectes per si sola, cosa que sí es predica del castellà.
No és veritat que la Generalitat Valenciana regulés en el Decret 61/2017, del 12 de maig, impugnat, l’eficàcia jurídica dels documents fora de la comunitat autònoma, sinó només els criteris d’ús que l’habilita en la seva competència sobre l’oficialitat de la llengua. Aquesta actuació de la Generalitat Valenciana està d’acord amb els objectius i principis establerts per la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries, l’article 7.1.b de la qual estableix, com a criteri de les polítiques lingüístiques, «el respecte a l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària». La Generalitat Valenciana ha legislat d’acord amb aquest principi establert pel tractat, que ha signat l’Estat espanyol i que obliga totes les administracions públiques en les seves actuacions i normes que dicti, cosa que ignora el Tribunal Suprem. A més, l’alt tribunal, amb l’anul·lació parcial de l’article del Decret es contradiu amb la seva tesi, i imposa de fet que la Generalitat faci sempre els documents en castellà i valencià, malgrat que s’adrecin a l’àrea lingüística coincident.
Finalment, entenem que aquesta sentència de cap manera no obliga la Generalitat de Catalunya o el Govern Balear en les seves comunicacions oficials al País Valencià o entre ells. Val a dir, però, que si aquesta matèria és competència de l’Estat —i, per tant, és regulada per l’article 15.3 de la Llei 39/2015, de l’Estat—, la Generalitat Valenciana, en adreçar comunicacions o documents a Catalunya o a les Balears les pot fer en valencià, i el mateix és vàlid per a la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Aquest article estableix, amb caràcter general, que els documents adreçats fora de la comunitat autònoma amb llengua cooficial s’han de traduir al castellà, però «si han de tenir efectes en el territori d’una comunitat autònoma en què sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no caldrà traduir-los». Per tant, la Generalitat Valenciana hauria de fer una instrucció en aquest sentit.

ELS NOSTRES DIVULGADORS CIENTÍFICS I CULTURALS XIII: JOAN DE DÉU MARTINES

Joan de Déu Martines

Llicenciat en Filologia Catalana (2002) per la Universitat d’Alacant, ha continuat els seus estudis a la mateixa universitat on ha obtingut el Diploma d’Estudis Avançats (DEA) dins del Doctorat Interuniversitari en Estudis Filològics Interdisciplinars (Filologia Catalana i Afins) amb el treball d’investigació “Creativitat lèxica i fitonímia xixonenca”. El juliol del 2017 es va doctorar amb la nota de Cum Laude amb una tesi doctoral sobre “El Diccionari de l’Obra Literària d’Enric Valor. La natura (Dolev-Natura)”, sota la direcció del Dr. Prof. Josep Martines (Universitat d’Alacant) al si del Programa de Doctorat Internacional “Transferències Interculturals i Històriques en l’Europa Mediterrània Medieval”. Sobre aquest tema ja ha preparat diverses comunicacions i articles. Ha fet dues estades predoctorals amb les quals ha aconseguit la menció internacional a les universitats University of California, Santa Barbara, EEUU i a la de Bamberg a Alemanya. Des de 2003 treballa com a professor d’Institut i és funcionari de carrera des de 2008. A més a més, és professor associat de la Universitat d’Alacant des de 2018. També és membre de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA (ISIC-IVITRA), Universitat d’Alacant, de l’Internationales Institut für Iberische Studien, Otto-Friedrich-Universität Bamberg, Alemanya i Membre del Center For Catalan Studies, University of California at Santa Barbara, EUA. (Font Universitat d’Alacant. web oficial del Departament de Filologia Catalana)

Acaba de rebre   el Premi  IEC de la Secció Filològica Joan Coromines de Lexicografia i Onomàstica (2020), pel treball Diccionari de l’obra literària d’Enric Valor. La natura (DOLEV-Natura)

(Font Universitat d’Alacant. web oficial del Departament de Filologia Catalana)

 

https://twitter.com/iec/status/1263115169145802753?s=20

L’IEC participa en el llibre d’homenatge al lingüista Albert Jané, amb motiu del seu norantè aniversari

Albert Jané

Albert Jané, lingüista i membre de la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, complirà noranta anys d’aquí a pocs mesos. I per a homenatjar-lo s’acaba de publicar el llibre El barrufet gramàtic. Homenatge a Albert Jané, coordinat pel filòleg Jordi Manent, amb l’impuls de l’IEC, l’Associació Llengua Nacional, Cavall Fort, la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i el TERMCAT; amb la col·laboració de Drac Màgic, i publicat per l’editorial Base.

Les quasi dues-centes cinquanta pàgines que confegeixen el llibre d’homenatge a Jané s’estructuren en tres apartats: el de presentacions, amb textos de membres de les institucions impulsores —com ara Joandomènec Ros, president de l’IEC; M. Teresa Cabré, presidenta de la SF de l’IEC, o Jordi Bover, director del TERMCAT— i d’altres personalitats; el de la miscel·lània, en què vint-i-cinc personalitats —com Carles Puigdemont, Jordi Pujol o Vicent Sanchis— analitzen les diferents facetes de Jané, des de la lingüística fins a la gramàtica, passant per la traducció i el còmic, i el darrer apartat, en què Manent fa una aproximació bibliogràfica a l’obra de Jané.

Albert Jané, que va rebre el Premi Pompeu Fabra l’any 2010, ha estat gramàtic, lingüista, professor, periodista, escriptor i activista de la llengua catalana. Amb una llarga trajectòria en el camp de la lingüística i la didàctica en català, ha escrit i publicat quatre gramàtiques (Signe, Gramàtica essencial de la llengua catalana, Gramàtica catalana i Pas a pas), així com el Diccionari de sinònims, la tercera edició del qual es pot consultar en línia en el web de l’IEC.

Jané també ha destacat per la construcció d’un imaginari col·lectiu infantil en català gràcies a les seves traduccions o adaptacions de còmics infantils i juvenils, pel·lícules, contes, rondalles i novel·les. N’és un exemple la traducció al català que va fer de «les Schtroumpfs», el nom dels famosos personatges blaus, per barrufets.

El llibre es podrà trobar a les llibreries a partir del 17 de juny.

ELS NOSTRES DIVULGADORS CIENTÍFICS I CULTURALS XII: JOSEP BERNABEU

Josep Bernabeu

Doctor en Medicina i Catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat d’Alacant, ha impartit docència en les llicenciatures de Medicina i Humanitats, i en les Diplomatures d’Infermeria i Nutrició Humana i Dietètica. En l’actualitat participa com a docent en els graus de Nutrició Humana i Dietètica i Gastronomia i Arts Culinàries i en els màsters d’Alimentació i Nutrició  de la Universitat d’Alacant, i en el màster interuniversitari de Salut Pública (Universitats d’Alacant i València). Entre 2007 i 2016 va impartir docència, en qualitat de professor visitant, en el màster de Salut Pública organitzat per l’Escola Nacional de Sanitat (Institut de Salut Carlos III) i la Universitat d’Alcalá. Va ser director del Programa de Doctorat de Salut Pública (2004-2011) i del Grup Balmis d’Investigació en Salut Comunitària i Història de la Ciència fins a octubre de 2012, data en la qual va assumir la direcció del Departament d’Infermeria Comunitària, Medicina Preventiva i Salut Pública i Història de la Ciència de la Universitat d’Alacant.Des de novembre de 2017 es director acadèmic de la Càtedra Carmencita d’Estudis del Sabor Gastronòmico, una de les càtedres institucionals de la Universitat d’Alacant i des de juliol de 2018 director acadèmic del Centre de Gastronomia del Mediterrani UA-Dénia.

(Font: web oficial de la UA)

Més informació: https://cvnet.cpd.ua.es/curriculum-breve/ca/bernabeu-mestre-josep/5921

PREMIS SANT JORDI 2020

L’IEC concedeix els Premis Sant Jordi 2020, que distingeixen obres i investigadors de tots els àmbits de la ciència i la cultura catalanes

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha concedit els Premis Sant Jordi 2020, corresponents al LXXXIX Cartell de premis i de borses d’estudi, que distingeixen obres i investigadors de tots els àmbits de la ciència i la cultura catalanes. En total, enguany s’han atorgat més de mig centenar de guardons, per un import que supera els 172.000 euros. La situació d’alerta per la COVID-19 ha obligat a suspendre l’acte de lliurament dels premis.

Els Premis Sant Jordi, instituïts el 1914, constitueixen la tradició més antiga de l’IEC i contribueixen a assolir la finalitat de l’Institut de promoure la recerca científica, l’alta cultura i la llengua catalana.

El LXXXIX Cartell de premis i de borses d’estudi de l’IEC inclou, entre d’altres, els premis següents:

— Premi PRAT DE LA RIBA de l’Institut d’Estudis Catalans, que ha estat concedit a la Fundació La Marató de TV3.

— Premi CREU CASAS de l’Institut d’Estudis Catalans. Dones per canviar el món, concedit en la modalitat A a Xantal Llavina Aguilar, per la tasca divulgadora que duu a terme i la seva capacitat

ACITIVTATS DE MAIG DE LA DELEGACIÓ D’ALACANT DE L’IEC

 

 

  1. Sessions de conversa virtual dins del programa Voluntariat per la Llengua.

Cada dilluns (de 17.30 h a 18.30 h) i dimarts (de 10.30 a 11.30)

  1. Club de Lectura

Dissabte 30 de maig (A partir de les 18.30 h)

Ateses les circumstàncies de desescalada del confinament, el Club de lectura de la Delegació d’Alacant de l’IEC, es tornarà a celebrar de manera telemàtica durant el mes de maig.

De la mateixa manera que férem a la sessió del mes d’abril, cada participant recomanarà un llibre. (Per a la sessió de juny ja fixarem un títol únic per a tots els membres). Des de la Delegació parlarem de:

  1. Andrea Camilieri: No em toquis. Edicions 62. Barcelona: 2017:

https://www.grup62.cat/llibre-no-em-toquis/243641

  1. Agota Kristof: Calus i Lucas (Traducció de Sergi Pàmies). Amsterdam Edicions. Barcelona: 2019

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1306/claus-i-lucas

Aprofitem per recordar-vos que les llibreries ja són obertes i que, en alguns casos podeu adquirir els llibres per internet. Us recomanem algunes de les nostres llibreries de proximitat:

http://www.actiweb.es/vilallibres/ La Vila Llibres (La Vila joiosa)

http://www.80mundos.com/ 80 Mundos (Alacant)

http://www.llibresinfantils.es/ Llibres Chus (Sant Joan d’Alacant)

Activitats programades
  • No hi ha novetats