Fortalesa femenina

Maria Lacueva Lorenz: Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme. Institució Alfons El Magnànim. València 2019. 365 pàgines. 

Maria Lacueva Lorenz (València, 1980), doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura i Llicenciada en Filologia Catalana, ha publicat diversos estudis sobre les escriptores valencianes des de la postguerra a l’actualitat i ha treballat també sobre la construcció de les genealogies  femenines literàries. La seua investigació ha estat premiada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Coral El Micalet. Com a investigadora, i també com a professora, la seua activitat principal s’ha desenvolupat a les universitats de Heidelberg, Mannheim i Saarbrücken.

El seu interès per la història de la literatura d’autora sobretot a les comarques valencianes, on ha romàs pràcticament ignorada pels estudis crítics tradicionals, es manifesta ara en Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme, publicada per la institució Alfons el Magnànim, en la qual ofereix una aproximació tant qualitativa com quantitativa a la producció d’escriptores valencianes feta durant el franquisme. El corpus sobre el que se centra l’estudi és bàsicament l’obra narrativa de les autores, tant la publicada com la inèdita. Així, el treball, amb un pròleg de Josep Ballester,  s’estructura en cinc parts: en la primera, Lacueva analitza l’atenció que s’ha atorgat a les autores estudiades i a la seua producció en les obres de referència de la crítica i la historiografia catalanes en el context dels conceptes de “Femenine, Feminist i Female” proposats per Elaine Showalter.

En el segon i tercer capítols, l’autora  fa una anàlisi dels aspectes formals, estructurals i dels continguts de tota l’obra literària de Beatriu Civera i de l’única novel·la en català que va escriure Maria Beneyto, La dona forta, al qual ret homenatge en el mateix títol del llibre que ens ocupa. El quart capítol el dedica a l’estudi de la narrativa de Carmelina Sánchez-Cutillas, centrat sobretot en Matèria de Bretanya, i finalment, en el cinquè capítol ofereix una catalogació sistematitzada de la producció literària d’aquestes autores i de la repercussió crítica que va tenir en el moment de ser publicada i també posteriorment. Tot plegat, Maria Lacueva ens proposa una reflexió sobre la invisibilitat de la dona en la literatura de postguerra tant des del punt de vista de la problemàtica de la professionalització dels escriptors, especialment de les escriptores, con des de la perspectiva de la manca generalitzada de monogràfics sobre la literatura d’autora a les comarques valencianes.

Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme és en definitiva un estudi que reconeix amb justícia l’esforç i el treball de les escriptores valencianes a l’hora de construir tot un gènere a partir del no-res i de reivindicar de manera compromesa  la professionalització de la literatura, malgrat que la recepció crítica no n’haja reconegut la vàlua i hagen passat pràcticament desapercebudes dins del cànon literari. Un estudi, doncs que contribueix contundentment a la reelaboració literària de les problemàtiques que afectaven directament les nostres autores, per dones i per valencianes.