Fortalesa femenina

Maria Lacueva Lorenz: Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme. Institució Alfons El Magnànim. València 2019. 365 pàgines. 

Maria Lacueva Lorenz (València, 1980), doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura i Llicenciada en Filologia Catalana, ha publicat diversos estudis sobre les escriptores valencianes des de la postguerra a l’actualitat i ha treballat també sobre la construcció de les genealogies  femenines literàries. La seua investigació ha estat premiada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Coral El Micalet. Com a investigadora, i també com a professora, la seua activitat principal s’ha desenvolupat a les universitats de Heidelberg, Mannheim i Saarbrücken.

El seu interès per la història de la literatura d’autora sobretot a les comarques valencianes, on ha romàs pràcticament ignorada pels estudis crítics tradicionals, es manifesta ara en Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme, publicada per la institució Alfons el Magnànim, en la qual ofereix una aproximació tant qualitativa com quantitativa a la producció d’escriptores valencianes feta durant el franquisme. El corpus sobre el que se centra l’estudi és bàsicament l’obra narrativa de les autores, tant la publicada com la inèdita. Així, el treball, amb un pròleg de Josep Ballester,  s’estructura en cinc parts: en la primera, Lacueva analitza l’atenció que s’ha atorgat a les autores estudiades i a la seua producció en les obres de referència de la crítica i la historiografia catalanes en el context dels conceptes de “Femenine, Feminist i Female” proposats per Elaine Showalter.

En el segon i tercer capítols, l’autora  fa una anàlisi dels aspectes formals, estructurals i dels continguts de tota l’obra literària de Beatriu Civera i de l’única novel·la en català que va escriure Maria Beneyto, La dona forta, al qual ret homenatge en el mateix títol del llibre que ens ocupa. El quart capítol el dedica a l’estudi de la narrativa de Carmelina Sánchez-Cutillas, centrat sobretot en Matèria de Bretanya, i finalment, en el cinquè capítol ofereix una catalogació sistematitzada de la producció literària d’aquestes autores i de la repercussió crítica que va tenir en el moment de ser publicada i també posteriorment. Tot plegat, Maria Lacueva ens proposa una reflexió sobre la invisibilitat de la dona en la literatura de postguerra tant des del punt de vista de la problemàtica de la professionalització dels escriptors, especialment de les escriptores, con des de la perspectiva de la manca generalitzada de monogràfics sobre la literatura d’autora a les comarques valencianes.

Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme és en definitiva un estudi que reconeix amb justícia l’esforç i el treball de les escriptores valencianes a l’hora de construir tot un gènere a partir del no-res i de reivindicar de manera compromesa  la professionalització de la literatura, malgrat que la recepció crítica no n’haja reconegut la vàlua i hagen passat pràcticament desapercebudes dins del cànon literari. Un estudi, doncs que contribueix contundentment a la reelaboració literària de les problemàtiques que afectaven directament les nostres autores, per dones i per valencianes.

Carles Castell: Set pecats. Edicions del Bullent. Picanya: 2018. 184 pàgines. 16 €

Carles Castell (Reus, 1962), conrea el relat breu des que l’any 2008 es donara a conèixer amb el recull de contes satírics “I..” amb el qual va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safons de Granollers i que obrí el camí a altres reculls individuals i col·lectius i guardons com ara el Premi llavor de lletres (2011), el Premi Vent de Port (2012 i 2016) o els Premis Literaris Ciutat de Tarragona (2012 i 2013), entre altres. –el 2014 publicà el seu segon llibre de relats, Relacions molt relatives, i aquest 2018 ix a la llum de la mà d’Edicions del Bullent, Set pecats, amb el qual obtingué el Premi Soler i Estruch de narrativa curta en el 61é Certamen Literari Castellum Ripae l’any 2017.

En aquest volum l’autor parla de la supèrbia, la gola, la ira, la peresa, la luxúria, l’avarícia i l’enveja, i ho fa a través del protagonista, que en cadascuna de les set històries és un escriptor o escriptora que, en el conreu de la seua professió, es veu abocat a cometre un dels pecats capitals. L’escriptor es mostra com una figura calidoscòpica, plena de llums i d’ombres, però en el fons només és una excusa per posar al descobert la debilitat humana en general, febleses que en definitiva tots compartim amb els personatges d’aquest recull. Així, trobem una exitosa escriptora que viu aïllada en un paradís propi, envoltada de luxes i d’una natura perfectament controlada, en el qual no permet l’entrada de cap intrús; un crític gastronòmic afectat per una malaltia que li ha fet perdre el sentit del gust i que redacta les seues crítiques a cop de falsedats, cada vegada més cruels; dos escriptors enfrontats per l’enveja mútua; una autora dolorosament i paradoxal enfrontada amb les paraules; una escriptora cegada pel desig d’èxit fins a límits insospitats o una Lolita enamorada de la pròpia literatura. Una galeria de personatges, en fi, als quals no els tremola la mà ni la veu a l’hora de mentir, posar en evidència les pròpies misèries i les alienes, trair i, fins i tot, matar.

Llibres dins de llibres, crítica als crítics literaris, als premis, al món editorial, referències literàries constants (fins i tot en el mateix disseny de la portada del llibre en el qual destaca un corb que ens remet inevitablement a Poe i, potser al Jardí de les Delícies), la literatura com a palimpsest, com a repte, reflexions sobre el fet literari des del punt de vista de la creació i també des del de la recepció estableixen una íntima complicitat entre el narrador i el lector, que en ocasions se sorprendrà a ell mateix rient de misèries humanes en les quals ens podríem identificar perfectament qualsevol de nosaltres, sobretot els que vivim amb una certa intensitat el món del llibres. En aquest sentit és interessant remarcar que en cap moment el pecat és castigat. Lluny de judicis de valors i de lliçons morals, Castell aposta perquè els pecadors se n’isquen amb la seua impunement, perquè com diu Goethe, citat en la primera pàgina del llibre, en el fons “els pecats escriuen la història, el bé és silenciós”. Així, l’humor, la ironia i la senzillesa del llenguatge fan de Set pecats una lectura amena i alhora engrescadora, una invitació al divertiment i a la reflexió i, potser per a alguns, un convit a l’examen de consciència i a l’acte de contrició.