Roger Bastida: La mirada de la sargantana. Columna. Barcelona: 2017. 299 pàgines. 18 €

Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990), llicenciat en Història de l’Art, Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i en Formació del Professorat i especialista en Modernisme i Noucentisme, s’estrena en el món de la literatura amb la novel·la La mirada de la sargantana en la qual ficciona la història d’amor entre Ramon Casas i Júlia Peraire, la que fou musa del Modernisme, encara a hores d’ara poc reconeguda. El fet cert és que se sap que Ramon Casas va pintar en 120 ocasions la que fou la seua amant des del 1905 i la seua esposa a partir del 1922, malgrat les pressions familiars i el rebuig de la societat catalana. Tant és així que podem contemplar la bellíssima mirada de Júlia en alguns dels museus més importants d’Europa, com aquell oli titulat precisament Julia del Museu Thyssen-Bornemisza i altres que omplin les parets, per exemple, del Cercle del Liceu.

Tot i així, la que fou venedora de loteria, segons algunes fonts, o florista, segons unes altres, mai no va estar reconeguda en justa mesura ni per la societat benestant barcelonina ni, segurament, per la crítica d’art en general. En aquesta primera novel·la en què recrea la seua figura i la relació que va tindre amb Ramon Casas, Bastida, mitjançant una gran tasca de documentació, observació i filigrana literària, rescabala la imatge de qui fou model i esposa del pintor més reconegut del Modernisme català: la dona que va posar per a ell, la que el va cuidar i acompanyar fins als últims dies de la seua vida, la que es va negar a vendre ni un sol llenç després de la mort del marit i a fer negoci amb la seua obra. I ho fa mitjançant un erotisme delicat, elegant i subtil, a penes insinuat.

En La mirada de la sargantana, Roger Bastida mostra, a més a més, la part més humana tant del pintor com de la model i d’altres personatges coneguts de l’època com ara Santiago Rusiñol o Miquel Utrillo, Joaquim Mir o Pere Romeu. Amb un llenguatge fresc, de diàlegs àgils en estil reportat ens trasllada de manera magistral a la Barcelona dels Quatre Gats i al París de principis de segle; i ho fa amb una encertada combinació de registres en el que pesa el col·loquial en la veu dels personatges i un depurat català estàndard delicadament ornamentat amb un estil farcit d’adjectius i d’imatges preciosistes en la veu del narrador. En aquest sentit cal destacar també el fet que l’autor té una gran cura de tots els detalls en descripció d’espais i paisatges, de caracterització dels personatges, de formes de vestir i de comportar-se, de costums socials, de colors, de teles i textures, de vellut, seda i organdí, de menjars, d’olors i de sabors de nata i neula, de cafè i de la millor xocolata.

De fet no aniríem molt errats si afirmàrem que La mirada de la sargantana és com un gran quadre del millor Casas, una novel·la que es pot veure com una immensa i acolorida postal del Modernisme més resplendent i exuberant. Una magnífica imatge modernista d’estètica bellíssima i ben preciosista en la qual prenen protagonisme les grans senyores enguantades i enjoiades, les plomes, els barrets, les boàs, el teatre i l’òpera, les tertúlies de cafè, els grans artistes de principis de segle i les seues millors obres. Sens dubte, un llibre ben documentat i treballat al detall, un debut literari admirable.