ENTREVISTA A LA DOCTORA SANDRA MONTSERRAT, PROFESSORA DE LA UA I NOVA MEMBRE DE L’IEC

Llicenciada en filologia catalana per la Universitat d’Alacant (UA) i en lingüística general per la Universitat de Barcelona. Doctorada en filologia catalana a la UA, on és professora titular des del 2008. Com a investigadora, ha participat en diversos projectes sobre semàntica diacrònica, lingüística de corpus, lexicografia, elaboració de diccionaris per a programes de traducció automàtica i didàctica de la llengua, entre d’altres. . L’any 2005 va rebre el Premi Marià Aguiló de l’IEC pel treball Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XVI). Una aproximació segons la semàntica diacrònica cognitiva

1. Un currículum ben extens per a una persona tan jove. Ens pot explicar d’on ve el seu interès per la lexicografia i la semàntica?

Sempre m’han apassionat les paraules: les estime sense treva. I la lexicografia i la semàntica són l’estudi de la vida de les paraules. Resseguir com naix un mot, com canvia de sentit, com es desplega o com desapareix és una aventura com la d’Indiana Jones a la recerca del Sant Greal, si em permets la comparació cinematogràfica. Després, durant la carrera, al Departament de Filologia Catalana de la UA, em fa classe Josep Martines, sens dubte el millor especialista en aquestes disciplines: el cap i el cor et bateguen alhora quan parla de llengua. No es pot tenir més sort a la vida.

2. Com s’enfronta a la combinació de la docència amb la seua tasca investigadora?

Com m’hi he enfrontat sempre. La Universitat exigeix aquesta mateixa combinació. La docència és un luxe, una experiència de consciència col·lectiva, sobretot quan fas classe sobre una llengua maltractada com la nostra: aconseguir despertar l’interés (i l’amor) en l’alumnat sobre allò que és propi és una experiència que va directament al cor. Hi ha poques professions que et permeten sentir tant. La investigació és una altra cosa: és la solitud, ets tu davant del misteri, l’esforç sense horari, la faena infinita… La investigació és un gran sacrifici, però té una gran recompensa: experimentar la descoberta. Hi ha poques sensacions que et connecten tant amb la nostra part més humana, en el sentit d’éssers amb raonament.

3. La seua condició de dona dificulta o ha dificultat d’alguna manera el seu treball d’investigació?

Malauradament, he de dir que sí. Abans no ho expressava perquè ho sentia com la cançó de l’enfadós, perquè veia dones investigadores amb fills i filles que ho duien tot avant i pensava, però com s’ho fan? És que no estic feta de bona pasta jo o què? Però, després, en la intimitat saps els sacrificis i les renúncies que fan totes sense excepció. Ara em permet dir-ho sempre que m’ho pregunten, sense embuts. Jo he notat la dificultat de ser dona investigadora tan bon punt com he sigut mare. Podria explicar-te tantes coses… Però ho centraré en el fet que almenys durant els cinc primers anys la possibilitat de concentració no existeix. Ja ho deia Virginia Woolf respecte de les escriptores. Amb la investigació és exactament igual. La investigació necessita silenci, espai propi. I, encara que les nostres parelles ho entenguen, i s’hi esforcen, a la pràctica el xiquet és encara de la mare. Cal que s’hi esforcen encara més perquè les dones puguem investigar durant la maternitat: els falta rodatge a ells també. Tot arribarà, espere. Pel que fa al món universitari, doncs, bo, posar l’excusa “és que estic criant” no és massa popular, sincerament, encara que segurament els estic assegurant la pensió, he he he.

També és membre, entre d’altres, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Junta Directiva de la Unitat per a l’Educació Multilingüe, el grup de recerca ISIC-IVITRA (Institut Virtual Internacional de Traducció).

4. Com veieu des del punt de vista de l’Educació, la situació lingüística al País Valencià?

Complicada però amb esperança sempre. No descobrisc res si dic això. L’atac al mestre o a la mestra és la darrera fase del desprestigi de l’educació pública. I l’educació pública és el lloc on les minories es prestigien, es fan normals, on s’ensenya les majories a tenir-ne cura. On es demostra que tothom i totes les llengües tenim cabuda al món; valors i coneixements que, en definitiva, ens fan millors persones. I és el professorat el que aconsegueix tot això i ara els sectors més radicals els ataquen perquè saben que ensenyar drets humans és perillós, fa persones lliures. Tot i això, trobe que els professors i les professores es fan grans en aquestes circumstàncies i aconseguiran girar la truita. Només cal que les institucions públiques -la política- els faça costat sempre. Això ja és una altra història: hi manca valentia. Però fer política és també complex, certament.

5. Quin paper tenen les universitats i l’escola en general en el redreçament de l’ús social de la llengua?

Un paper fonamental, per això que et deia adés. La universitat pública i l’escola pública forma persones que han de ser respectuoses amb les minories en la teoria i en la pràctica diària. Però no tot pot recaure sobre el professorat, és clar. L’escola necessita el suport de tots i de totes: és l’eix fonamental, sí, però cal tenir-ne la màxima cura. Als professionals de l’ensenyament, de tots els nivells educatius, els haurien de dur en safata de plata. Al professorat de valencià, a més, se’ls hi hauria d’afegir catifa roja.

D’altra banda, l’ús es fomenta a través dels mitjans de comunicació, també. Un altre sector maltractat.

6. Quines penseu que haurien de ser les línies d’actuació d’institucions acadèmiques i científiques com, per exemple L’Institut de Cultura Juan Gil Albert o la mateixa Delegació d’Alacant de l’IEC perquè el valencià tinga una major presència social?

És una pregunta difícil per a mi, mai he tingut diners a l’abast per a poder gestionar actuacions d’aquest tipus. Però imagine que han d’anar en la direcció de fomentar el vincle entre tots els actors que tenen responsabilitat en això. Vull dir que cal projectes en què universitat, escola i mitjans de comunicació vagen de la mà, per exemple, perquè a voltes són mons diferents. I és tan necessària la reflexió teòrica com la pràctica, però han d’estar unides, vull dir, en les propostes per a promocionar l’ús social de la llengua cal tenir a l’abast la millor reflexió prèvia, per poder fer la millor aposta pràctica. I originalitat i creativitat. Perquè cal crear associacions cognitives positives i modernes amb la llengua. És a dir que qui s’hi vulga adherir, ha de trobar-hi una experiència positiva. Per això hi ha tanta gent neoparlant que entra a la llengua a partir de la música en valencià, de les muixerangues, dels dibuixos… En tot això, el valencià va lligat a un marc positiu. Primer ve l’amor per aqueixa activitat, després l’amor per la llengua és ja com una conseqüència natural. Si no, no es podria entendre com tenim tant d’alumnat castellanoparlant de casa (valencianoparlant pràctic ja) que estudia Filologia Catalana o que aposta per ser mestre en valencià.

A més a més formeu part de l’associació El Tempir d’Elx, que per cert, el 2019 va rebre la Creu de Sant Jordi…

7. Quina opinió teniu sobre les darreres Sentències del Tribunal Suprem arran de les comunicacions administratives entre els territoris de parla catalana?

Em sembla que no tenen cap efecte, segons vaig llegir ahir i que els territoris es podran continuar comunicant en català. Però, en canvi sí que té conseqüències greus sobre l’ús preferent del valencià aprovat per la Generalitat Valenciana, entre d’altres coses. A la fi, doncs, no garanteix els drets d’una llengua minoritzada que necessita un tractament especial (que significa donar-li més oportunitats, més amor…). Hem de competir al mateix nivell que el castellà i ja t’apanyaràs.

8. A nivell cívic hi ha diverses associacions al Sud com La Cívica-EV, ACPV, La Muixeranga d’Alacant o el Casal Tio Cuc, creu que la seua tasca afermarà l’ús de la llengua a les comarques del Sud o creieu que el retrocés és imparable?

Si el valencià encara té el prestigi i l’ús social que té és, en bona mesura, per aquestes associacions. El teixit associatiu del País Valencià és absolutament admirable. Digne d’estudi, dirà jo. Quan els governs no tenien cura de la llengua (i n’hem tingut uns quants d’aquests tipus de governs) van ser les associacions les que van mantindré viva la llengua. Com no hi hem de confiar ara? Jo hi confie totalment, per això en forme part activament. El millor de tot és que totes aquestes associacions estan formades per gent major i gent jove que treballa conjuntament. Això no té preu. I no hi ha cap retrocés imparable. El País Valencià és un poble valent i en moviment.

Moltes gràcies i molt enhorabona!