LA DOCTORA SANDRA MONTSERRAT, DE LA UA NOVA MEMBRE DE L’IEC
El Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va acordar en el ple del mes de juny incorporar quatre nous membres numeraris adscrits a la Secció Filològica. Es tracta de Sandra Montserrat, doctora en filologia catalana; Vicent Partal, llicenciat en magisteri; Enric Ribes, doctor en filologia catalana, i Sebastià Alzamora, llicenciat en filologia catalana.
Sandra Montserrat és llicenciada en filologia catalana per la Universitat d’Alacant (UA) i en lingüística general per la Universitat de Barcelona. Es doctorà en filologia catalana a la UA, on és professora titular des del 2008. També ha dirigit i impartit cursos d’estiu per a professorat de secundària, així com cursos externs regulars a la UA, a la Universitat Albert Ludwig de Friburg (Alemanya) i a la Universitat de Szeged (Hongria). És especialista en lèxic, tant des del vessant teòric com de l’aplicat, i la seva recerca s’ha centrat en la semàntica lèxica, fonamentalment des d’una perspectiva diacrònica i en el marc de la lingüística cognitiva i per a l’estudi del canvi lèxic. Com a investigadora, ha participat en diversos projectes sobre semàntica diacrònica, lingüística de corpus, lexicografia, elaboració de diccionaris per a programes de traducció automàtica i didàctica de la llengua, entre d’altres. Cal destacar que és coautora d’un bon nombre de diccionaris —històrics, prescriptius, fraseològics i escolars— i que ha col·laborat amb equips encarregats de l’elaboració i la gestió de corpus digitals, com el CICA i el CIGCA, de llengua antiga i moderna, respectivament, i el Corpus Parlars, de llengua actual. Participa en el projecte de la guia d’usos lèxics de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i forma part del grup d’investigació de la UA Frasytram, que elabora el diccionari electrònic d’expressions fixes multilingüe. Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades de l’àmbit de la lingüística i ha presentat ponències en diverses activitats acadèmiques, tant nacionals com internacionals. És membre, entre d’altres, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Junta Directiva de la Unitat per a l’Educació Multilingüe, el grup de recerca ISIC-IVITRA (Institut Virtual Internacional de Traducció), l’associació El Tempir i la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC. L’any 2005 va rebre el Premi Marià Aguiló de l’IEC pel treball Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XVI). Una aproximació segons la semàntica diacrònica cognitiva.
Vicent Partal és llicenciat en magisteri per la Universitat de València i va exercir de mestre durant dos anys (1982-1984). La seva trajectòria dins el periodisme va començar el 1984, com a redactor del setmanari El Temps, i va continuar amb col·laboracions en diferents mitjans i gèneres fins a l’any 1995, quan fundà VilaWeb, el primer diari digital en català. La funció vertebradora i integradora de VilaWeb mitjançant un periodisme plural, rigorós, independent i en obert és un reflex de l’activisme del seu fundador en favor de la llengua i la cultura catalanes i la vindicació d’un espai de comunicació compartit entre tot el territori de parla catalana. El model i la trajectòria del diari que fundà, referència de la difusió de la llengua i la cultura catalanes dins i fora dels Països Catalans, han estat objecte de diversos treballs acadèmics —entre els quals una tesi doctoral— en universitats tant catalanes com de l’Estat espanyol. A més de dirigir VilaWeb i d’escriure-hi un article editorial diari, col·labora en diversos mitjans de comunicació i universitats dels Països Catalans. És autor d’un bon nombre de llibres, com ara Llibreta de Pequín (2009), A un pam de la independència (2013) o Nou homenatge a Catalunya (2015); ha participat com a coautor en altres obres i n’ha prologat una vintena. Així mateix, ha impartit ponències sobre periodisme i noves tecnologies en més d’una quarantena de congressos i jornades nacionals i internacionals. És impulsor de la Fundació.cat, del patronat de la qual formà part durant sis anys (2004-2010), i és membre de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya (2005-2014) i del Parlament Europeu de la Cultura (des del 2015), entre altres institucions. A més, és el president del Centre Europeu de Periodisme (des del 2016). Cal destacar que ha rebut una vintena de premis i reconeixements, entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona (1999); el Premi Pompeu Fabra a la difusió de la llengua catalana (2008), atorgat per la Generalitat de Catalunya; el Premi Òmnium de Comunicació (2008); el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a la difusió (2018), i el Premi al Referent E Tech 2019, de l’Associació d’Empreses de Noves Tecnologies de Girona, per la seva trajectòria i el seu paper com a pioner del periodisme digital als Països Catalans.
Enric Ribes es doctorà en filologia catalana per la Universitat de València. Al llarg de la seva trajectòria ha desenvolupat una intensa activitat docent; ha estat professor numerari de llengua i literatura catalanes en diversos instituts d’ensenyament secundari, consultor dels estudis de filologia catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (2005-2013) i professor associat de gramàtica catalana i de sociolingüística a la Universitat de les Illes Balears. També ha impartit cursos de català per a adults. Les seves publicacions se centren en l’estudi del lèxic i la toponímia. El treball més extens i documentat sobre lèxic que ha dut a terme és Aportació pitiüsa al ‘Diccionari català-valencià-balear’ (1991). Pel que fa a la toponímia, aspecte a què dedica la màxima atenció a partir del 1990, cal destacar les obres Noms de lloc (1992), La toponímia de la costa de Sant Joan de Labritja (1993), La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany (1995), Llengua i terra unides (2004), La supervivència de la toponímia precatalana d’Eivissa i Formentera i l’‘Onomasticon Cataloniae’ (2005) i La toponímia costanera del municipi d’Eivissa (2006) i, en especial, la seva intervenció en la normalització de la toponímia, com a representant de les Pitiüses, en l’elaboració del Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears, dirigit per Joan Miralles. Entre 1993 i 2009, va participar com a investigador en diversos treballs de recerca sobre la toponímia de les illes Pitiüses, i n’ha dirigit un, Microtoponímia de la venda de sa Cala (Formentera). És autor de nombrosos articles, ponències i recensions entorn del lèxic i la toponímia d’Eivissa i Formentera, i també d’alguns llibres de narrativa, entre els quals destaquen les novel·les Solcar un mar de foc (1990) i Pecat de titelles (1997). Ha estat membre corresponent de la Secció Filològica (2006-2020); és membre de la Comissió d’Onomàstica de la mateixa Secció (des del 2015), i és vocal de la Societat d’Onomàstica, entitat adherida a l’IEC.
Sebastià Alzamora és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears, és poeta, assagista, novel·lista, periodista i crític literari. També ha fet tasques de gestió cultural, tant a l’Administració pública —va ser delegat de l’Àrea del Llibre de la Generalitat de Catalunya (2000-2003) i director de la revista Cultura (2007-2011)— com al sector privat ―a Edicions Destino, com a editor en llengua catalana (1998-2000), i a l’Editorial Moll, on va ocupar el càrrec de director literari. Així mateix, ha participat com a divulgador cultural a TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i IB3, entre altres mitjans de comunicació dels Països Catalans. Com a periodista, ha col·laborat amb els diaris Avui, Público, Diari de Balears i Diario de Mallorca, i també amb Ara i Ara Balears, en els quals escriu articles d’opinió des de 2010 i 2013, respectivament. De la seva faceta com a crític literari, cal destacar els comentaris i les ressenyes publicats a revistes com El Mirall, Lluc, Serra d’Or o Catalan Writing. Com a escriptor, ha conreat la poesia i la narrativa. Pel que fa a la seva producció literària, amb més d’una quinzena de títols —molts dels quals traduïts a altres llengües, com el castellà, l’italià, l’anglès, el francès o el danès—, la primera obra publicada fou el poemari Rafel (1994), guardonat el 1993 amb el Premi Salvador Espriu per a poetes joves. A més, ha rebut altres premis, entre els quals el Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear (1996), en reconeixement de la seva tasca per la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears; el Premi Documenta (1998), per L’extinció; el Premi Sant Jordi de Novel·la (2011), per Crim de sang, i el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia (2019), per La netedatL