Activitats de Juliol de la Delegació d’Alacant de L’IEC

  1. Sessions de conversa v dins del programa Voluntariat per la Llengua.

Cada dilluns (de 17.30 h a 18.30 h) i dimarts (de 10.30 a 11.30)

  1. Club de Lectura

Dissabte 25 de juliol (A partir de les 19.30 h)

Restaurant Pizzeria La Gioconda.

Carrer Major, núm 10

03690 Sant Vicent del Raspeig.

Cal confirmar assistència a alacant@iec.cat aband el 23 de juliol.

Parlarem del llibre de Pep Castellano: Al punt de mira. Picanya, Edicions del Bullent. Picanya: 2010

http://bullent.blogspot.com/2010/09/al-punt-de-mira-darrer-llibre-de-pep.html

 

. Us recomanem algunes de les nostres llibreries de proximitat:

http://www.actiweb.es/vilallibres/ La Vila Llibres (La Vila joiosa)

http://www.80mundos.com/ 80 Mundos (Alacant)

http://www.llibresinfantils.es/ Llibres Chus (Sant Joan d’Alacant)

 

  1. Podeu trobar actualitzacions periòdiques sobre divulgadors científics i culturals d’arreu dels Països Catalans (especialment del sud del País Valencià) al nostre portal: https://alacant.espais.iec.cat/

 

  1. Trobareu recomanacions sobre articles de divulgació científica, ressenyes i espectacles diversos a la nostra pàgina de facebook: https://www.facebook.com/delegaciodeliec.alacant/?ref=bookmarks

ENTREVISTA A LA DOCTORA SANDRA MONTSERRAT, PROFESSORA DE LA UA I NOVA MEMBRE DE L’IEC

Llicenciada en filologia catalana per la Universitat d’Alacant (UA) i en lingüística general per la Universitat de Barcelona. Doctorada en filologia catalana a la UA, on és professora titular des del 2008. Com a investigadora, ha participat en diversos projectes sobre semàntica diacrònica, lingüística de corpus, lexicografia, elaboració de diccionaris per a programes de traducció automàtica i didàctica de la llengua, entre d’altres. . L’any 2005 va rebre el Premi Marià Aguiló de l’IEC pel treball Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XVI). Una aproximació segons la semàntica diacrònica cognitiva

  1. Un currículum ben extens per a una persona tan jove. Ens pot explicar d’on ve el seu interès per la lexicografia i la semàntica?

Sempre m’han apassionat les paraules: les estime sense treva. I la lexicografia i la semàntica són l’estudi de la vida de les paraules. Resseguir com naix un mot, com canvia de sentit, com es desplega o com desapareix és una aventura com la d’Indiana Jones a la recerca del Sant Greal, si em permets la comparació cinematogràfica. Després, durant la carrera, al Departament de Filologia Catalana de la UA, em fa classe Josep Martines, sens dubte el millor especialista en aquestes disciplines: el cap i el cor et bateguen alhora quan parla de llengua. No es pot tenir més sort a la vida.

  1. Com s’enfronta a la combinació de la docència amb la seua tasca investigadora?

Com m’hi he enfrontat sempre. La Universitat exigeix aquesta mateixa combinació. La docència és un luxe, una experiència de consciència col·lectiva, sobretot quan fas classe sobre una llengua maltractada com la nostra: aconseguir despertar l’interés (i l’amor) en l’alumnat sobre allò que és propi és una experiència que va directament al cor. Hi ha poques professions que et permeten sentir tant. La investigació és una altra cosa: és la solitud, ets tu davant del misteri, l’esforç sense horari, la faena infinita… La investigació és un gran sacrifici, però té una gran recompensa: experimentar la descoberta. Hi ha poques sensacions que et connecten tant amb la nostra part més humana, en el sentit d’éssers amb raonament.

  1. La seua condició de dona dificulta o ha dificultat d’alguna manera el seu treball d’investigació?

Malauradament, he de dir que sí. Abans no ho expressava perquè ho sentia com la cançó de l’enfadós, perquè veia dones investigadores amb fills i filles que ho duien tot avant i pensava, però com s’ho fan? És que no estic feta de bona pasta jo o què? Però, després, en la intimitat saps els sacrificis i les renúncies que fan totes sense excepció. Ara em permet dir-ho sempre que m’ho pregunten, sense embuts. Jo he notat la dificultat de ser dona investigadora tan bon punt com he sigut mare. Podria explicar-te tantes coses… Però ho centraré en el fet que almenys durant els cinc primers anys la possibilitat de concentració no existeix. Ja ho deia Virginia Woolf respecte de les escriptores. Amb la investigació és exactament igual. La investigació necessita silenci, espai propi. I, encara que les nostres parelles ho entenguen, i s’hi esforcen, a la pràctica el xiquet és encara de la mare. Cal que s’hi esforcen encara més perquè les dones puguem investigar durant la maternitat: els falta rodatge a ells també. Tot arribarà, espere. Pel que fa al món universitari, doncs, bo, posar l’excusa “és que estic criant” no és massa popular, sincerament, encara que segurament els estic assegurant la pensió, he he he.

També és membre, entre d’altres, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Junta Directiva de la Unitat per a l’Educació Multilingüe, el grup de recerca ISIC-IVITRA (Institut Virtual Internacional de Traducció).

  1. Com veieu des del punt de vista de l’Educació, la situació lingüística al País Valencià?

Complicada però amb esperança sempre. No descobrisc res si dic això. L’atac al mestre o a la mestra és la darrera fase del desprestigi de l’educació pública. I l’educació pública és el lloc on les minories es prestigien, es fan normals, on s’ensenya les majories a tenir-ne cura. On es demostra que tothom i totes les llengües tenim cabuda al món; valors i coneixements que, en definitiva, ens fan millors persones. I és el professorat el que aconsegueix tot això i ara els sectors més radicals els ataquen perquè saben que ensenyar drets humans és perillós, fa persones lliures. Tot i això, trobe que els professors i les professores es fan grans en aquestes circumstàncies i aconseguiran girar la truita. Només cal que les institucions públiques -la política- els faça costat sempre. Això ja és una altra història: hi manca valentia. Però fer política és també complex, certament.

  1. Quin paper tenen les universitats i l’escola en general en el redreçament de l’ús social de la llengua?

Un paper fonamental, per això que et deia adés. La universitat pública i l’escola pública forma persones que han de ser respectuoses amb les minories en la teoria i en la pràctica diària. Però no tot pot recaure sobre el professorat, és clar. L’escola necessita el suport de tots i de totes: és l’eix fonamental, sí, però cal tenir-ne la màxima cura. Als professionals de l’ensenyament, de tots els nivells educatius, els haurien de dur en safata de plata. Al professorat de valencià, a més, se’ls hi hauria d’afegir catifa roja.

D’altra banda, l’ús es fomenta a través dels mitjans de comunicació, també. Un altre sector maltractat.

  1. Quines penseu que haurien de ser les línies d’actuació d’institucions acadèmiques i científiques com, per exemple L’Institut de Cultura Juan Gil Albert o la mateixa Delegació d’Alacant de l’IEC perquè el valencià tinga una major presència social?

És una pregunta difícil per a mi, mai he tingut diners a l’abast per a poder gestionar actuacions d’aquest tipus. Però imagine que han d’anar en la direcció de fomentar el vincle entre tots els actors que tenen responsabilitat en això. Vull dir que cal projectes en què universitat, escola i mitjans de comunicació vagen de la mà, per exemple, perquè a voltes són mons diferents. I és tan necessària la reflexió teòrica com la pràctica, però han d’estar unides, vull dir, en les propostes per a promocionar l’ús social de la llengua cal tenir a l’abast la millor reflexió prèvia, per poder fer la millor aposta pràctica. I originalitat i creativitat. Perquè cal crear associacions cognitives positives i modernes amb la llengua. És a dir que qui s’hi vulga adherir, ha de trobar-hi una experiència positiva. Per això hi ha tanta gent neoparlant que entra a la llengua a partir de la música en valencià, de les muixerangues, dels dibuixos… En tot això, el valencià va lligat a un marc positiu. Primer ve l’amor per aqueixa activitat, després l’amor per la llengua és ja com una conseqüència natural. Si no, no es podria entendre com tenim tant d’alumnat castellanoparlant de casa (valencianoparlant pràctic ja) que estudia Filologia Catalana o que aposta per ser mestre en valencià.

A més a més formeu part de l’associació El Tempir d’Elx, que per cert, el 2019 va rebre la Creu de Sant Jordi…

  1. Quina opinió teniu sobre les darreres Sentències del Tribunal Suprem arran de les comunicacions administratives entre els territoris de parla catalana?

Em sembla que no tenen cap efecte, segons vaig llegir ahir i que els territoris es podran continuar comunicant en català. Però, en canvi sí que té conseqüències greus sobre l’ús preferent del valencià aprovat per la Generalitat Valenciana, entre d’altres coses. A la fi, doncs, no garanteix els drets d’una llengua minoritzada que necessita un tractament especial (que significa donar-li més oportunitats, més amor…). Hem de competir al mateix nivell que el castellà i ja t’apanyaràs.

  1. A nivell cívic hi ha diverses associacions al Sud com La Cívica-EV, ACPV, La Muixeranga d’Alacant o el Casal Tio Cuc, creu que la seua tasca afermarà l’ús de la llengua a les comarques del Sud o creieu que el retrocés és imparable?

Si el valencià encara té el prestigi i l’ús social que té és, en bona mesura, per aquestes associacions. El teixit associatiu del País Valencià és absolutament admirable. Digne d’estudi, dirà jo. Quan els governs no tenien cura de la llengua (i n’hem tingut uns quants d’aquests tipus de governs) van ser les associacions les que van mantindré viva la llengua. Com no hi hem de confiar ara? Jo hi confie totalment, per això en forme part activament. El millor de tot és que totes aquestes associacions estan formades per gent major i gent jove que treballa conjuntament. Això no té preu. I no hi ha cap retrocés imparable. El País Valencià és un poble valent i en moviment.

 

 

Moltes gràcies i molt enhorabona!

LA DOCTORA SANDRA MONTSERRAT, DE LA UA NOVA MEMBRE DE L’IEC

L’Institut d’Estudis Catalans incorpora quatre nous membres numeraris adscrits a la Secció Filològica

El Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va acordar en el ple del mes de juny incorporar quatre nous membres numeraris adscrits a la Secció Filològica. Es tracta de Sandra Montserrat, doctora en filologia catalana; Vicent Partal, llicenciat en magisteri; Enric Ribes, doctor en filologia catalana, i Sebastià Alzamora, llicenciat en filologia catalana.

Sandra Montserrat és llicenciada en filologia catalana per la Universitat d’Alacant (UA) i en lingüística general per la Universitat de Barcelona. Es doctorà en filologia catalana a la UA, on és professora titular des del 2008. També ha dirigit i impartit cursos d’estiu per a professorat de secundària, així com cursos externs regulars a la UA, a la Universitat Albert Ludwig de Friburg (Alemanya) i a la Universitat de Szeged (Hongria). És especialista en lèxic, tant des del vessant teòric com de l’aplicat, i la seva recerca s’ha centrat en la semàntica lèxica, fonamentalment des d’una perspectiva diacrònica i en el marc de la lingüística cognitiva i per a l’estudi del canvi lèxic. Com a investigadora, ha participat en diversos projectes sobre semàntica diacrònica, lingüística de corpus, lexicografia, elaboració de diccionaris per a programes de traducció automàtica i didàctica de la llengua, entre d’altres. Cal destacar que és coautora d’un bon nombre de diccionaris —històrics, prescriptius, fraseològics i escolars— i que ha col·laborat amb equips encarregats de l’elaboració i la gestió de corpus digitals, com el CICA i el CIGCA, de llengua antiga i moderna, respectivament, i el Corpus Parlars, de llengua actual. Participa en el projecte de la guia d’usos lèxics de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i forma part del grup d’investigació de la UA Frasytram, que elabora el diccionari electrònic d’expressions fixes multilingüe. Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades de l’àmbit de la lingüística i ha presentat ponències en diverses activitats acadèmiques, tant nacionals com internacionals. És membre, entre d’altres, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Junta Directiva de la Unitat per a l’Educació Multilingüe, el grup de recerca ISIC-IVITRA (Institut Virtual Internacional de Traducció), l’associació El Tempir i la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC. L’any 2005 va rebre el Premi Marià Aguiló de l’IEC pel treball Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XVI). Una aproximació segons la semàntica diacrònica cognitiva.

Vicent Partal és llicenciat en magisteri per la Universitat de València i va exercir de mestre durant dos anys (1982-1984). La seva trajectòria dins el periodisme va començar el 1984, com a redactor del setmanari El Temps, i va continuar amb col·laboracions en diferents mitjans i gèneres fins a l’any 1995, quan fundà VilaWeb, el primer diari digital en català. La funció vertebradora i integradora de VilaWeb mitjançant un periodisme plural, rigorós, independent i en obert és un reflex de l’activisme del seu fundador en favor de la llengua i la cultura catalanes i la vindicació d’un espai de comunicació compartit entre tot el territori de parla catalana. El model i la trajectòria del diari que fundà, referència de la difusió de la llengua i la cultura catalanes dins i fora dels Països Catalans, han estat objecte de diversos treballs acadèmics —entre els quals una tesi doctoral— en universitats tant catalanes com de l’Estat espanyol. A més de dirigir VilaWeb i d’escriure-hi un article editorial diari, col·labora en diversos mitjans de comunicació i universitats dels Països Catalans. És autor d’un bon nombre de llibres, com ara Llibreta de Pequín (2009), A un pam de la independència (2013) o Nou homenatge a Catalunya (2015); ha participat com a coautor en altres obres i n’ha prologat una vintena. Així mateix, ha impartit ponències sobre periodisme i noves tecnologies en més d’una quarantena de congressos i jornades nacionals i internacionals. És impulsor de la Fundació.cat, del patronat de la qual formà part durant sis anys (2004-2010), i és membre de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya (2005-2014) i del Parlament Europeu de la Cultura (des del 2015), entre altres institucions. A més, és el president del Centre Europeu de Periodisme (des del 2016). Cal destacar que ha rebut una vintena de premis i reconeixements, entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona (1999); el Premi Pompeu Fabra a la difusió de la llengua catalana (2008), atorgat per la Generalitat de Catalunya; el Premi Òmnium de Comunicació (2008); el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a la difusió (2018), i el Premi al Referent E Tech 2019, de l’Associació d’Empreses de Noves Tecnologies de Girona, per la seva trajectòria i el seu paper com a pioner del periodisme digital als Països Catalans.

Enric Ribes es doctorà en filologia catalana per la Universitat de València. Al llarg de la seva trajectòria ha desenvolupat una intensa activitat docent; ha estat professor numerari de llengua i literatura catalanes en diversos instituts d’ensenyament secundari, consultor dels estudis de filologia catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (2005-2013) i professor associat de gramàtica catalana i de sociolingüística a la Universitat de les Illes Balears. També ha impartit cursos de català per a adults. Les seves publicacions se centren en l’estudi del lèxic i la toponímia. El treball més extens i documentat sobre lèxic que ha dut a terme és Aportació pitiüsa al ‘Diccionari català-valencià-balear’ (1991). Pel que fa a la toponímia, aspecte a què dedica la màxima atenció a partir del 1990, cal destacar les obres Noms de lloc (1992), La toponímia de la costa de Sant Joan de Labritja (1993), La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany (1995), Llengua i terra unides (2004), La supervivència de la toponímia precatalana d’Eivissa i Formentera i l’‘Onomasticon Cataloniae’ (2005) i La toponímia costanera del municipi d’Eivissa (2006) i, en especial, la seva intervenció en la normalització de la toponímia, com a representant de les Pitiüses, en l’elaboració del Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears, dirigit per Joan Miralles. Entre 1993 i 2009, va participar com a investigador en diversos treballs de recerca sobre la toponímia de les illes Pitiüses, i n’ha dirigit un, Microtoponímia de la venda de sa Cala (Formentera). És autor de nombrosos articles, ponències i recensions entorn del lèxic i la toponímia d’Eivissa i Formentera, i també d’alguns llibres de narrativa, entre els quals destaquen les novel·les Solcar un mar de foc (1990) i Pecat de titelles (1997). Ha estat membre corresponent de la Secció Filològica (2006-2020); és membre de la Comissió d’Onomàstica de la mateixa Secció (des del 2015), i és vocal de la Societat d’Onomàstica, entitat adherida a l’IEC.

Sebastià Alzamora és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears, és poeta, assagista, novel·lista, periodista i crític literari. També ha fet tasques de gestió cultural, tant a l’Administració pública —va ser delegat de l’Àrea del Llibre de la Generalitat de Catalunya (2000-2003) i director de la revista Cultura (2007-2011)— com al sector privat ―a Edicions Destino, com a editor en llengua catalana (1998-2000), i a l’Editorial Moll, on va ocupar el càrrec de director literari. Així mateix, ha participat com a divulgador cultural a TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i IB3, entre altres mitjans de comunicació dels Països Catalans. Com a periodista, ha col·laborat amb els diaris AvuiPúblicoDiari de Balears i Diario de Mallorca, i també amb Ara i Ara Balears, en els quals escriu articles d’opinió des de 2010 i 2013, respectivament. De la seva faceta com a crític literari, cal destacar els comentaris i les ressenyes publicats a revistes com El Mirall, LlucSerra d’Or o Catalan Writing. Com a escriptor, ha conreat la poesia i la narrativa. Pel que fa a la seva producció literària, amb més d’una quinzena de títols —molts dels quals traduïts a altres llengües, com el castellà, l’italià, l’anglès, el francès o el danès—, la primera obra publicada fou el poemari Rafel (1994), guardonat el 1993 amb el Premi Salvador Espriu per a poetes joves. A més, ha rebut altres premis, entre els quals el Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear (1996), en reconeixement de la seva tasca per la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears; el Premi Documenta (1998), per L’extinció; el Premi Sant Jordi de Novel·la (2011), per Crim de sang, i el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia (2019), per La netedatL

Primer Club de Lectura després del confinament

Dissabte 27 de juny es va desvirtualitzar també el Club de Lectura de la Delegació d’Alacant de l’IEC. Tal com teníem previst abans de la crisi sanitària, en vam celebrar aquesta primera sessió a la Pizzeria La Gioconda de Sant Vicent del Raspeig, un restaurant que sempre ha mostrat un gran respecte per la nostra llengua i un gran interès per la cultura mediterrània. La novel·la de la qual vam parlar va ser El silenci del far dAlbert Juvanay i Blanch, una història de secrets de família situada a Húsavik, un petit poble de pescadors del nord d’Islàndia. Vam comptar, a més, amb el suport de la llibreria 80 Mundos, d’Alacant i de Llibres Chus, de Sant Joan d’Alacant, que ens van proporcionar els exemplars.

La sessió del més de juliol se celebrarà al mateix lloc i tancarem el curs amb novel·la negra. A partir de setembre, si les circumstàncies ens ho permeten continuarem amb el Club de Lectura presencial i, a més a més, oferirem sessions virtuals per portar la nostra literatura més enllà de les nostres fronteres. N’anirem informant al llarg de les pròximes setmanes.

 

Celebració de la diada de Sant Joan al Voluntariat per la Llengua de l’IEC

La diada de Sant Joan és una data molt important per a la cultura catalana, com bé mostra la nostra etnopoètica, plena de refranys que en fan referència com, per exemple, “baralles per sant Joan, pau per tot l’any” o “Per sant Joan, bacores, verdes o madures, segures”. Els dies de celebració del solstici d’estiu, a més, tenen un valor afegit per als alacantins, que celebren les seues tradicionals festes de Fogueres. És per això que a la Delegació d’Alacant de l’IEC, amb prudència i amb totes les mesures necessàries, i a petició dels aprenents, vam voler desvirtualitzar les nostres Sessions de conversa i celebrar l’arribada de l’estiu amb una jornada gastronòmica amb vins i àpats de la terra tradicionals a la comarca de l’Alacantí en aquestes dates

L’IEC, CENT TRETZE ANYS.

(La Delegació d’Alacant de l’IEC es va inaugurar el 5 de novembre del 2005, sota la direcció del doctor Brauli Montoya. Actualment el delegat del president a Alacant és el doctor Vicent Martines)

El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, amb un dictamen signat pel president Enric Prat de la Riba, creava «un nou centre que podrà anomenar-se Institut d’Estudis Catalans». El seu Reglament interior fou aprovat per la Diputació el 31 de juliol de 1907.

No havia de ser una entitat primordialment honorífica com les antigues acadèmies, sinó un nucli organitzador de la recerca que havia de transformar la tasca individual en una empresa col·lectiva. Es tractava de la primera institucionalització amb suport públic del moviment que havien iniciat els literats de la Renaixença en convertir la llengua popular en llengua moderna de cultura que havien complementat els centres excursionistes amb el coneixement dels monuments, del folklore, de la geografia i del patrimoni natural de Catalunya. Es tractava d’assolir un primer estadi de professionalització i de projectar internacionalment la comunitat científica catalana com a tal, de convertir la cultura catalana en una cultura nacional normal equiparable a les altres europees.

L’Institut s’instal·là al segon pis del Palau de la Generalitat, en unes dependències que acabava d’abandonar l’Audiència Provincial de Barcelona, que s’havia traslladat al Palau de Justícia, al passeig de Sant Joan. L’Institut tenia entrada pròpia pel carrer del Bisbe. De seguida establí una relació d’intercanvi de publicacions amb cent quinze institucions acadèmiques i universitàries d’arreu del món, i immediatament es començà a formar una biblioteca amb adquisicions i donacions de fons importants.

 

Albert Balcells i González
«Cent anys d’història de l’Institut d’Estudis Catalans»,
IEC, l’Institut d’Estudis Catalans. 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans

DECLARACIÓ DE L’IEC ARRAN DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 634/2020 SOBRE ELS USOS INSTITUCIONALS I ADMINISTRATIUS DE LES LLENGÜES OFICIALS.

16/06/2020
«Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans arran de la Sentència del Tribunal Suprem 634/2020, sobre els usos institucionals i administratius de les llengües oficials»

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), com a acadèmia de la llengua catalana, en relació amb la recent Sentència 634/2020, del 2 de juny, del Tribunal Suprem espanyol, que ratifica una sentència anterior del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, i que obliga l’Administració valenciana a comunicar-se amb la catalana en castellà i, de facto, obligaria les administracions balear, catalana i valenciana a comunicar-se entre elles en castellà, acorda de fer públiques les consideracions següents:

1) Sobre la unitat de la llengua
Són nombroses les declaracions de l’IEC en el sentit que el valencià i el català són la mateixa llengua, com així ho reconeixen explícitament la comunitat científica internacional i també el Tribunal Constitucional espanyol en diferents sentències.
2) Sobre la ignorància de la unitat de la llengua per part del Tribunal Suprem
La justícia, per a ser-ho, no pot ser ni il·lògica, ni acientífica, ni incomprensible per als ciutadans. Una sentència que va contra tota evidència i que, a més, en fer-ho no aporta cap benefici per a ningú, resulta d’una opacitat absoluta, degrada greument la credibilitat del sistema i esdevé, finalment, injusta. De la mateixa manera que ningú no podria entendre, fos quin fos el context legal, que les relacions bilaterals entre, per exemple, Espanya i l’Argentina es fessin en qualsevol altra llengua que no fos la castellana (es digui castellà espanyol, i sigui en el context internacional que sigui), impedir les relacions entre administracions territorials en la llengua pròpia que comparteixen no és ni just, ni pràctic ni segurament factible.
Allò que aquesta Sentència demostra és una animadversió ancestral, per part d’alguna de les més altes institucions estatals, contra la llengua compartida per, almenys, una quarta part de la població del Regne d’Espanya i, per extensió, contra les altres llengües de l’Estat parlades per més d’un terç del total dels seus ciutadans. Ultra la vulneració de drets que això comporta, sembla que no s’entén que les llengües no són solament propietat dels seus parlants, sinó de tota la ciutadania —espanyola, europea o del món sencer—, com ho són el patrimoni artístic i el natural. I que això, per damunt de prejudicis ideològics, comporta l’obligació de conservar-les, protegir-les i fomentar-les. I que no fer-ho així és una greu demostració, en el millor dels casos, de desconeixement i d’incultura, i, en el pitjor dels escenaris, d’un mal procedir impropi de qui té l’obligació d’impartir justícia.
3) Sobre els aspectes jurídics de la Sentència
La tesi de la Sentència del Tribunal Suprem és una interpretació restrictiva de les competències de la Generalitat Valenciana, ja que diu que la competència en llengua no habilita per a determinar els efectes jurídics que han de tenir validesa fora de la comunitat autònoma. Si fos així, de manera lògica i conseqüent la Sentència hauria declarat inconstitucional tot l’article, però deixa vigent la primera part, on es diu que els documents adreçats fora de la comunitat autònoma s’han de redactar en castellà i valencià, i elimina el fet que es pugui fer només en valencià quan s’adrecin a una comunitat autònoma del mateix àmbit lingüístic. La voluntat del Tribunal Suprem és deixar condicionada la Generalitat, en tots els casos, a redactar sempre els documents en les dues llengües, i per tant a considerar el valencià com una llengua subsidiària que no té plens efectes per si sola, cosa que sí es predica del castellà.
No és veritat que la Generalitat Valenciana regulés en el Decret 61/2017, del 12 de maig, impugnat, l’eficàcia jurídica dels documents fora de la comunitat autònoma, sinó només els criteris d’ús que l’habilita en la seva competència sobre l’oficialitat de la llengua. Aquesta actuació de la Generalitat Valenciana està d’acord amb els objectius i principis establerts per la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries, l’article 7.1.b de la qual estableix, com a criteri de les polítiques lingüístiques, «el respecte a l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària». La Generalitat Valenciana ha legislat d’acord amb aquest principi establert pel tractat, que ha signat l’Estat espanyol i que obliga totes les administracions públiques en les seves actuacions i normes que dicti, cosa que ignora el Tribunal Suprem. A més, l’alt tribunal, amb l’anul·lació parcial de l’article del Decret es contradiu amb la seva tesi, i imposa de fet que la Generalitat faci sempre els documents en castellà i valencià, malgrat que s’adrecin a l’àrea lingüística coincident.
Finalment, entenem que aquesta sentència de cap manera no obliga la Generalitat de Catalunya o el Govern Balear en les seves comunicacions oficials al País Valencià o entre ells. Val a dir, però, que si aquesta matèria és competència de l’Estat —i, per tant, és regulada per l’article 15.3 de la Llei 39/2015, de l’Estat—, la Generalitat Valenciana, en adreçar comunicacions o documents a Catalunya o a les Balears les pot fer en valencià, i el mateix és vàlid per a la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Aquest article estableix, amb caràcter general, que els documents adreçats fora de la comunitat autònoma amb llengua cooficial s’han de traduir al castellà, però «si han de tenir efectes en el territori d’una comunitat autònoma en què sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no caldrà traduir-los». Per tant, la Generalitat Valenciana hauria de fer una instrucció en aquest sentit.

El Club de Lectura de la Delegació d’Alacant concreta la seua internacionalització

El Club de Lectura de la Delegació de l’IEC a Alacant comença a concretar la seua internacionalització:
 
Ara ja a la Càtedra d’Iberolingüística, el Catedràtic responsable de la qual és el Prof. Dr. Hans-Ingo Radatz, al si de l’Institüt Für Romanistik, de la prestigiosa Otto-Friedrich-Universität Bamberg.
 
D’aquesta manera hom reconeix que el Club de Lectura d ela Delegació de l’IEC pot contribuir com a a recurs per a l’aprenentatge arreu de la llengua i els estudis culturals en llengua catalana; i, alhora, pot esdevenir un element efectiu de difusió de la producció literària en llengua catalana a tot València

Activitats programades

  • No hi ha novetats